Ara que faig vuitanta anys
Avui faig vuitanta anys. I sé que per diversos conductes s’han volgut organitzar homenatges a la meva persona amb motiu d’aquest aniversari. I comprenc que hauria tingut lògica que algun d’aquests homenatges es fes. És molt normal que quan algú arriba als 80 anys se li manifesti reconeixement o afecte o simplement desig d’un aniversari feliç.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què?
Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.
En el meu cas faig vuitanta anys amb bona salut i content amb la família que tinc. Que s’ha ampliat fa ben poc amb dos néts més. I amb molts amics, tot i ser jo un home més aviat reservat. I amb moltes mostres de consideració i d’afecte.
Els faig també amb la satisfacció d’haver estat sempre al peu del canó i al servei d’allò que he estimat i en el que he cregut. Amb èxit o sense. Amb encert o desencert. Però crec que amb coherència amb mi mateix. O així voldria que fos.
Per tant, no tindria cap motiu per a desairar la gent que m’hauria volgut homenatjar. Oimés perquè alguns són especialment propers i estimats. I tanmateix no ho he volgut. Per què?
Perquè jo sóc com el noi del clot.
Pels qui no hagin llegit un llibre meu que vaig escriure a la presó i en el qual hi ha la història del noi del clot, els l’explicaré.
El noi del clot vivia en un oasi. Era casa seva. Hi havia après les cançons d’infant. Hi havia viscut amb els pares i els germans. I amb els amics. S’estimava l’oasi. Però era un oasi amenaçat. Per la sorra del desert, que avançava. Per les caravanes de comerciants d’esclaus. Amenaçat també pel cansament i el desànim dels grans.
Per això va decidir un bon dia anar-se’n de l’oasi, desert enllà, en direcció al mar. I cap als grans palmerars arran del mar. Que eren molt lluny. Però que eren un indret de llibertat.
Conscient que molt probablement no hi arribaria. Perquè el desert era molt gran i inhòspit. Ple de perills de tota mena. També de bandits. Amb els quals arribat el cas lluitaria, més per l’honor que per una victòria improbable. I allà probablement acabaria la seva marxa cap a la llibertat.
Però tot i perdent, si més no en el sentit convencional del mot, la seva aventura podria ser que signifiqués una altra mena de victòria: la d’haver gosat sortir de l’oasi, la d’haver anat desert enllà, la d’haver deixat una llarga rastellera de petjades. Cada petjada nova era una victòria.
A condició que veient les petjades més nois de l’oasi sortissin ells també desert enllà. I a condició que el vent del desert no les esborrés.
Aquesta seria la seva victòria.
Efectivament els bandits del desert el varen atacar. Va lluitar contra ells. Va ser un combat més per l’honor que per una victòria encara impossible. I el varen baixar a un clot del qual no podia sortir. El seu combat s’havia acabat. I s’havia acabat bé. Bé per la rastellera de petjades. Bé, per tant, per l’esperança retrobada. Bé per l’honor salvat.
Jo sóc com el noi del clot. Que havia fet un bon tros de camí. Ell ja no faria més del que havia fet. No demanava que el traguessin del clot. Només demanava que no s’esborressin les petjades que ell –i altres com ell– havien deixat en el desert. Que la tempesta de sorra no les esborrés. I també demanava que algú, o molts, continuessin deixant petjades. Una llarga rastellera de petjades. Sempre en la bona direcció, la que porta al respecte del seu poble, a la pau de la gent de l’oasi i a la llibertat.
I si una llarga columna de nois de l’oasi es posava en marxa i en el seu camí cap al mar passava prop del clot no caldria que s’aturessin a saludar-lo. Ni a donar-li les gràcies. No caldria que ressonés cap trompeta d’homenatge, ni cap cant d’al·leluia. Que no es desviessin. Que no s’aturessin. Caldria simplement que caminessin. Això hauria estat l’homenatge. Que caminessin. I que caminessin cap al mar.
Dit això, només em cal afegir una cosa. En un punt no sóc com el noi del clot. Jo no estic sol. I estic content. Perquè el camí fet em fa feliç. I perquè em sento molt acompanyat pels meus, que m’estimen. Perquè he donat el relleu, i crec que bé. Perquè molta gent em té afecte.
Sàpiguen que això em commou i que els ho agraeixo molt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario